Miquel Costa i Llobera fou un poeta mallorquí nascut a Pollença el 10 de març de 1854. Fill d'una família de propietaris rurals, orfe de mare als 11 anys, va créixer molt influït per un oncle seu, metge de Pollença, que li va descobrir el paisatge local i l'interès pels clàssics. Estudià el batxillerat a l'Institut de Ciutat de Mallorca. Cursà estudis de Dret a Barcelona i a Madrid. Viatjà a París i conreà, en aquesta primera etapa, poesia romàntica, que quedarà concretada en el volum Poesies (1885) i en el seu poema més conegut, Lo pi de Formentor (1875). Paral·lelament es formà en la lectura dels clàssics, especialment Horai i Virgili i publicà el 1885 Oda a Horaci.
Mentrestant manifesta la seva vocació religiosa i va a estudiar a Roma (1885-1890), on s'ordena sacerdot i es doctora en Teologia. El 1902 obté el títol de Mestre en Gai Saber. El 1904 presideix el Jocs Florals de Mallorca i dos anys després, els de Barcelona. El 1906 publica el seu recull de poesies més important, Horacianes, que fou seguit d'un nou volum de Poesies (1907), refosa del de 1885. El 1907 viatja a Terra Santa i, fruit d'aquest pelegrinatge, publica Visions de Palestina (1908). Tradueix els Himnes de Prudenci.
Morí a la trona d'una església mentre predicava el panegíric al Convent de Santa Teresa de Mallorca, el 16 d’octubre de 1922.
LO PI DE FORMENTOR
Electus ut cedri
Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
com un gegant guerrer.
No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l'esquerpa serralada,
per font la immensa mar.
Quan lluny, damunt les ones, reneix la llum divina,
no canta per ses branques l'aucell que encaptivam;
el crit sublim escolta de l'àguila marina
o del voltor qui puja sent l'ala gegantina
remoure son fullam.
Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel;
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
de les amors del cel.
Arbre sublim! del geni n'és ell la viva imatge;
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge
per glòria i per delit.
Oh sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.
Arbre mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...
Oh vida! oh noble sort!
Amunt ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les aniran per la ventada
com l'au dels temporals.
1875
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada