AQUESTA ANTOLOGIA, CONCEBUDA COM UNA INICIACIÓ A LA POESIA DE TOTS ELS TEMPS EN LLENGUA CATALANA, US PRESENTA UNA MOSTRA REPRESENTATIVA D'AUTORS I POEMES, AGRUPATS PER ETAPES. EN LA TRIA, S'HA DONAT PRIORITAT A LA LÍRICA I A LA TEMÀTICA AMOROSA, I AIXÒ, JUNTAMENT AMB LES AJUDES PER FACILITAR LA COMPRENSIÓ DELS TEXTOS, SÓN AL·LICIENTS PERQUÈ CONNECTEU AMB LA POESIA I US DECIDIU A CAPBUSSAR-VOS EN AQUESTA RICA PARCEL·LA DE LA LITERATURA.







divendres, 26 d’agost del 2011

6 FRANCESC FONTANELLA

Francesc Fontanella i Garraver, escriptor i sacerdot, va néixer a Barcelona el 1622 i va morir a Perpinyà entre el 1682 i el 1683.
Estudià dret i aconseguí el títol en Dret Civil i Canònic el 1641. Fins el 1652 va viure una vida noble a Barcelona i va començar a escriure poesia amorosa. Es va comprometre políticament i va redactar les seves dues obres dramàtiques: Tragicomèdia d'Amor, Firmesa i Porfia (estrenada cap al 1642) i Lo desengany(1651). Tots dos són textos al·legòrics, amb alguns elements pastorils. La seva poesia era més madura: va canviar el pseudònim afrancesat Gilet pel pastoril Fontano i va assolir la qualitat amb els sonets dedicats a la mort de la seva primera dona. Cal destacar A la mort de Nise.
El 1652, arran de la derrota de la Guerra dels Segadors, fugí a Perpinyà on va iniciar una vida totalment diferent: la mort de la seva segona dona va fer que ingressés a l'orde dominicà i esdevingués sacerdot. La seva poesia va canviar el tema amorós pel religiós i l'eufòria pel pessimisme.
El seu estil és típic del barroc europeu, i amb Vicenç Garcia i Josep Romaguera, és un dels poetes més importants de la Decadència o l'Edat Moderna a Catalunya.

              A LA MORT DE NISE
 

Oh, dures fletxes de mon fat rompudes,
rompudes per ferir més doloroses,
que, llevant-me les plomes amoroses,
deixau al cor les puntes més agudes!

 
Flames més eclipsades que vençudes,
aurores algun dia lluminoses,
ombres ja de ma vista tenebroses,
tenebroses, mortals, però volgudes.

 
Principi trist de penes inhumanes,
terme feliç de l’ànima afligida
que per alívio son dolor adora;



fletxes sereu i flames soberanes
si llevau a mon cor la trista vida
per donar a mos ulls eterna aurora
.
 


Plany, lament del poeta a la mort de l'estimada. Construït a base d'antítesis, tan apreciades al Barroc. L'amor i el dolor es barregen en el cor del poeta. Amb la mort, però, no s'extingeix l'amor, perquè resta l'empremta de la punta de les fletxes de l'amor. El poeta demana que pugui  morir també per retrobar-se amb l'amada en "aurores lluminoses".
Les fletxes i les flames són símbols amorosos; són les armes d'Apol·lo i d'Artemisa, o d'Eros.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada