18 CARLES RIBA

Carles Riba i Bracons (Barcelona, 23 de setembre 1893 - 12 de juliol 1959) va ser un escriptor i poeta català. Autor dels dos llibres que formen Estances, Les elegies de Bierville, Salvatge Cor, Del joc i del foc, Esbós per a tres oratoris, i traductor de l'Odissea d'Homer, de les Vides Paral·leles de Plutarc, del teatre de Sòfocles i del teatre d'Eurípides.
Va estudiar Dret i Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, cosa que li va permetre adquirir una important formació hel·lenística. El 1916 es va casar amb Clementina Arderiu, a qui havia conegut en uns Jocs Florals. Va treballar de professor de literatura a l'Escola de Bibliotecàries.
Va viatjar a Alemanya, on va estudiar sota la direcció de Karl Vossler a Munic (1922). Va completar la formació clàssica amb viatges a Itàlia i Grècia durant la dècada del 1920.
Compromès amb el catalanisme i amb la II República Espanyola, es va veure obligat a exiliar-se a Montpeller (França) després de la victòria franquista que va acabar amb el govern legítim republicà el 1939. A la localitat de Roissy-en-Brie‎ va compondre un dels seus llibres més reconeguts, Les elegies de Bierville. Tant des de França com després d'haver tornat a Espanya el 1943, va continuar treballant en traduccions d'autors clàssics per a la Fundació Bernat Metge, organisme que va arribar a dirigir després de veure's obligat a allunyar-se de la vida pública a causa de les purgues a la Universitat.
Traductor de Konstantin Kavafis, Friedrich Hölderlin, Edgar Allan Poe, Rainer Maria Rilke i Franz Kafka, a més dels clàssics grecs i llatins.
La seva poesia estableix la voluntat de tractar l'amor com a element poètic, amb unes referències cultes que mostraven la seva amplíssima cultura clàssica i anglogermànica. 

ESTANCES
Llibre segon (1920-1928)


Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany
    i la seva pau no es mudava;
i qui d'uns ulls d'amor sotjant la gorga brava
    no hi ha vist terrejar l'engany.

I qui els seus dies l'un per la vàlua de l'altre
    estima, com les parts iguals
d'un tresor mesurat; i qui no va l'encalç
    del record que fuig per un altre.

Feliç és qui no mira enrera, on el passat,
    insaciable que és, ens lleva
fins l'esperança, casta penyora de la treva
    que la Mort havia atorgat.

Qui tampoc endavant el su desig no mena:
    que deixa els rems i, ajagut
dins la frèvola barca, de cara als núvols, mut,
    s'abandona a una aigua serena.     Uns wiegen lassen, wie
     Aus schwankem Kahne der See.
                      Hölderlin