18 CARLES RIBA

Carles Riba i Bracons (Barcelona, 23 de setembre 1893 - 12 de juliol 1959) va ser un escriptor i poeta català. Autor dels dos llibres que formen Estances, Les elegies de Bierville, Salvatge Cor, Del joc i del foc, Esbós per a tres oratoris, i traductor de l'Odissea d'Homer, de les Vides Paral·leles de Plutarc, del teatre de Sòfocles i del teatre d'Eurípides.
Va estudiar Dret i Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, cosa que li va permetre adquirir una important formació hel·lenística. El 1916 es va casar amb Clementina Arderiu, a qui havia conegut en uns Jocs Florals. Va treballar de professor de literatura a l'Escola de Bibliotecàries.
Va viatjar a Alemanya, on va estudiar sota la direcció de Karl Vossler a Munic (1922). Va completar la formació clàssica amb viatges a Itàlia i Grècia durant la dècada del 1920.
Compromès amb el catalanisme i amb la II República Espanyola, es va veure obligat a exiliar-se a Montpeller (França) després de la victòria franquista que va acabar amb el govern legítim republicà el 1939. A la localitat de Roissy-en-Brie‎ va compondre un dels seus llibres més reconeguts, Les elegies de Bierville. Tant des de França com després d'haver tornat a Espanya el 1943, va continuar treballant en traduccions d'autors clàssics per a la Fundació Bernat Metge, organisme que va arribar a dirigir després de veure's obligat a allunyar-se de la vida pública a causa de les purgues a la Universitat.
Traductor de Konstantin Kavafis, Friedrich Hölderlin, Edgar Allan Poe, Rainer Maria Rilke i Franz Kafka, a més dels clàssics grecs i llatins.
La seva poesia estableix la voluntat de tractar l'amor com a element poètic, amb unes referències cultes que mostraven la seva amplíssima cultura clàssica i anglogermànica. 

ESTANCES
Llibre segon (1920-1928)


Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany
    i la seva pau no es mudava;
i qui d'uns ulls d'amor sotjant la gorga brava
    no hi ha vist terrejar l'engany.

I qui els seus dies l'un per la vàlua de l'altre
    estima, com les parts iguals
d'un tresor mesurat; i qui no va l'encalç
    del record que fuig per un altre.

Feliç és qui no mira enrera, on el passat,
    insaciable que és, ens lleva
fins l'esperança, casta penyora de la treva
    que la Mort havia atorgat.

Qui tampoc endavant el su desig no mena:
    que deixa els rems i, ajagut
dins la frèvola barca, de cara als núvols, mut,
    s'abandona a una aigua serena.     Uns wiegen lassen, wie
     Aus schwankem Kahne der See.
                      Hölderlin

17 CLEMENTINA ARDERIU

Clementina Arderiu i Voltas (Barcelona, 1889 - 1976) va ser una poetessa catalana. Va ser filla d'una família d'argenters, gran amant de la lectura i la música. Publicà el seu primer poema el 1911. El 1916 es casà amb el poeta Carles Riba que l'orientà en la seva vocació literària. Clementina prengué un clar compromís amb la Segona República Espanyola fet que la conduí a l'exili el 1939.
En els seus poemes s'hi pot trobar la influència de Josep Carner així com del seu marit Carles Riba. La seva, és una poesia molt treballada on dominen temes com la fe, l'amor, l'alegria, la condició femenina o la mort, entre altres. Es considera que els seus poemes tendeixen a una idealització de la vida quotidiana. Va ser creadora de goigs igual que Jacint Verdaguer o Joan Maragall entre altres.

          CANÇÓ
Si jo et tingués vespre i matí
     sempre en ma dansa,
si jo et sabés lligat a mi
     sense mudança,
¿fóra l'amor com ara és,
     tan dolça i fina?
Sense l'angúnia d'un després
     que l'enverina,
l'hora que fuig, tot i el renou,
     seria fada,
tal com la menja que no es cou
     especiada.
                                                      (Cant i paraules, 1973)

16 JOSEP CARNER 2

                   COM LES MADUIXES
Menja maduixes l'àvia d'abans de Sant Joan;
per més frescor, les vol collides d'un infant.
Per'xò la néta més petita, que és Pandara,
sabeu, la que s'encanta davant d'una claror
i va creixent tranquil·la i en 'admiració i a voltes,
cluca d'ulls, aixeca al cel la cara,
ella, que encar no diu paraules ben ardides
i que en barreja en una música els sentits,
cull ara les maduixes arrupides,
tintat de rosa el capciró dels dits.
Cada matí l'asseuen, a bell redós del vent,
al jaç de maduixeres.
I mira com belluga l'airet ombres lleugeres,
i el cossiró decanta abans que el pensament.
li plau la corretjola i aquell herbei tan fi,
i creu que el cel s'acaba darrera del jardí.
En va la maduixera 'son bé de Déu cobria;
en treure les maduixes del receret ombriu,
Pandara s 'enrojola, treballa, s'extasia:
si n'ha trobat més d'una, aixeca els ulls i riu.
Pandara sempre ha vist el cel asserenat;
ignora la gropada i el xiscle de les bruixes.
És fe i és vida d'ella la llum de bat a bat.
El món, en meravelles i jocs atrafegat,
és petit i vermell i fresc com les maduixes.
                                                                                         Els fruits saborosos, 1906

15 JOSEP CARNER

Josep Carner i Puig-Oriol (Pere de Maldar) (Barcelona, el 9 de febrer de 1884 - Brussel·les, el 4 de juny de 1970), fou un poeta, periodista, autor de teatre i traductor català. És també conegut com el príncep dels poetes catalans i el màxim representant de la poesia del Noucentisme.

                   CANÇÓ D'AMOR I AMISTAT

Qui tingués tanta ventura
que un amor aconseguís,
que tothora fos encís
i cap hora fos malura.
Qui tingués tanta ventura.

Car l'amor és una rosa
que el mal temps esfullarà.
No coneix el llarg durar:
nou, fa goig; lassat, fa nosa.
Car l'amor és una rosa.

Una mica d'amistat
fins a morir diu que dura.
Vés, amor, metzina impura;
vull la mel, vull el brossat
d'una mica d'amistat.

Amistat, l'amor m'occí:
tu, guareix-me les ferides.
I, qui sap, elles guarides,
bé hi hauria un amor fi
que em fes plànyer i penedir.

14 GUERAU DE LIOST

Guerau de Liost és el nom de ploma de Jaume Bofill i Mates (Olot, Garrotxa, 30 d'agost de 1878 — Barcelona, Barcelonès, 2 d'abril de 1933) fou escriptor, poeta noucentista i polític.


             AVETS I FAIGS
Gòtics semblant el faig, l'avet,
puja, segur, l'avet ombriu,
rígid de fulles, d'aire fred,
car és d'un gòtic primitiu.

Amb son fullatge trèmul, net,
ben altrament, el faig somriu,
més joguinós que massa dret,
car és d'un gòtic renadiu.

L'avet és gòtic com el faig.
Són les agulles del bagueny
on de la llum es trenca el raig.

Són les agulles sobiranes
que, en les altures de Montseny,
del vent concerten les campanes.

13 JOAN MARAGALL 3

LA GINESTA

La ginesta altra vegada,
la ginesta amb tanta olor,
és la meva enamorada
que ve al temps de la calor.
Per a fer-li una abraçada
he pujat dalt del serrat:
de la primera besada
m'ha deixat tot perfumat.

Feia un vent que enarborava,
feia un sol molt resplendent:
la ginesta es regirava
furiosa al sol rient.
Jo la prenc per la cintura:
la tisora va en renou
desflorant tanta hermosura
fins que el cor me n'ha dit prou.

Amb un vimet que creixia
innocent a vora seu
he lligat la dolça aimia
ben estreta en un pom breu.
Quan l'he tinguda lligada
m'he girat de cara al mar...
M'he girat al mar de cara,
que brillava com cristall;
he aixecat el pom enlaire
i he arrencat a córrer avall.

12 JOAN MARAGALL 2

Nodreix l’amor de pensaments i absència,
i així traurà meravellosa flor;
menysprea el pas de tota complacència
que no et vinga per via del dolor.
No esperis altre do que el de tes llàgrimes
ni vulles més consol que els teus sospirs:
la paraula millor la tens a l’ànima,
i el bes més dolç te’l daren els zefirs.
Mai seria l’aimada en sa presència
com és ara en la teva adoració.
Nodreix l’amor de pensaments i absència,
i així traurà meravellosa flor.
                                                                      1911

Joan Maragall parla d'un amor intel·lectual, fet de pensament i d'idees. Aquest amor és l'amor de l'ànima i per arribar-hi cal una iniciació quasi ascètica; no és fàcil, sinó que comporta dolor, llàgrimes i absència.

11 JOAN MARAGALL

Joan Maragall i Gorina (Barcelona, 10 d'octubre de 1860 – 20 de desembre de 1911) va ser un poeta i escriptor català, figura cabdal dins la poesia modernista del canvi de segle XIX al XX.
Membre de la intel·lectualitat culta de la Barcelona de la Renaixença, de la qual havia heretat el floralisme i el retoricisme, va fer una defensa de l'espontaneïtat i de la recerca de la simplicitat i arribà a desenvolupar la seva "teoria de la paraula viva", que va crear escola. Va fer de la seva obra poètica la vessant literària més coneguda, si bé destaca la seva important producció en prosa, amb més de 450 textos, entre articles, assaigs, discursos, semblances biogràfiques i pròlegs. La seva activitat com a periodista al Diari de Barcelona i La Veu de Catalunya va ser un dels mitjans que li va permetre projectar una opinió que generà una important influència social.
Va traduir Goethe, Nietzsche i Novalis i introduí així a Catalunya una bona part de la poesia alemanya.
En la vessant personal, Joan Maragall va ser un home d'arrels religioses i una forta implicació política. Entre l'"Adéu Espanya" i l'iberisme, la seva influència sempre va ser vigent a Catalunya de forma més o menys visible. Va ser un personatge amb múltiples contactes, amb els quals mantenia una extensa correspondència d'un interès que supera de molt el fet purament anecdòtic o biogràfic.
Un dels seus néts és Pasqual Maragall i Mira, president de la Generalitat de Catalunya (2003-2006).


        EXCELSIOR


Vigila, esperit, vigila,
no perdis mai el teu nort,
no't deixis dur a la tranquila
aigua mansa de cap port.

Gira, gira els ulls enlaire,
no miris les platjes ruins,
dóna el front an el gran aire,
sempre, sempre mar endins.

Sempre am les veles sospeses
del cel al mar transparent,
sempre entorn aigues esteses
que's moguin eternament.

Fuig-ne de la terra immoble,
fuig dels horitzons mesquins:
sempre al mar, al gran mar noble;
sempre, sempre mar endins.

Fora terres, fora platja,
oblida't de tot regrés:
no s'acaba 'l teu viatge,
no s'acabarà mai més...

10 JOAN ALCOVER

Joan Alcover i Maspons fou poeta, assagista i polític. Nasqué a la ciutat de Mallorca el 1854 i hi morí el 1926. La seva obra poètica estigué molt abocada a la reflexió íntima sobre el dolor i la tragèdia humana, reflex de les circumstàncies dramàtiques que li tocaren viure, car tingué 5 fills de dos matrimonis, dels quals només li sobrevisqué el més petit, Pau.
Alcover inicià la seva carrera poètica utilitzant preferentment el castellà, però, cap a la maduresa i potser fruit d'un retorn íntim a la necessitat d'expressar els sentiments més pregons en la seva llengua materna, emprà només el català, esdevenint, juntament amb Costa i Llobera, el poeta més destacat de Mallorca.
El 1909 fou proclamat Mestre en Gai Saber i el 1919 obtingué el Premi Fastenrath. El 1951 es publicaren de manera pòstuma les seves Obres completes.
Algunes de les seves poesies han estat traduïdes a diverses llengües i musicades. El cas més popular és potser La Balanguera, amb música d'Amadeu Vives i que ha esdevingut Himne oficial de Mallorca, interpretada i editada, entre altres, per Maria del Mar Bonet, Els Ocults, Chenoa, etc.

                              DESOLACIÓ

          Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,
         que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;

mes branques una a una va rompre la tempesta,

i el llamp fins a la terra ma soca mig-partí. 

Brots de migrades fulles coronen el bocí

obert i sens entranyes que de la soca resta;

cremar he vist ma llenya; com fumerol de fesa,

al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.

I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,

i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,

i m'aida a esperar l'hora de caure un sol de conhort.

Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca:

sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;

jo visc sols per plànyer lo que de mi s'és mort.

                                                                                                                                                         1909

9 MIQUEL COSTA I LLOBERA

Miquel Costa i Llobera fou un poeta mallorquí nascut a Pollença el 10 de març de 1854. Fill d'una família de propietaris rurals, orfe de mare als 11 anys, va créixer molt influït per un oncle seu, metge de Pollença, que li va descobrir el paisatge local i l'interès pels clàssics. Estudià el batxillerat a l'Institut de Ciutat de Mallorca. Cursà estudis de Dret a Barcelona i a Madrid. Viatjà a París i conreà, en aquesta primera etapa, poesia romàntica, que quedarà concretada en el volum Poesies (1885) i en el seu poema més conegut, Lo pi de Formentor (1875). Paral·lelament es formà en la lectura dels clàssics, especialment Horai i Virgili i publicà el 1885 Oda a Horaci.
Mentrestant manifesta la seva vocació religiosa i va a estudiar a Roma (1885-1890), on s'ordena sacerdot i es doctora en Teologia.  El 1902 obté el títol de Mestre en Gai Saber. El 1904 presideix el Jocs Florals de Mallorca i dos anys després, els de Barcelona. El 1906 publica el seu recull de poesies més important, Horacianes, que fou seguit d'un nou volum de Poesies (1907), refosa del de 1885. El 1907 viatja a Terra Santa i, fruit d'aquest pelegrinatge, publica Visions de Palestina (1908). Tradueix els Himnes de Prudenci.
Morí a la trona d'una església mentre predicava el panegíric al Convent de Santa Teresa de Mallorca, el 16 d’octubre de 1922.

LO PI DE FORMENTOR
                                                                Electus ut cedri
Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera
i lluita amb les ventades que atupen la ribera, 
            com un gegant guerrer.



No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l'esquerpa serralada,
            per font la immensa mar.
 

Quan lluny, damunt les ones, reneix la llum divina,
no canta per ses branques l'aucell que encaptivam;
el crit sublim escolta de l'àguila marina
o del voltor qui puja sent l'ala gegantina

remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel;
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta

de les amors del cel.

Arbre sublim! del geni n'és ell la viva imatge;
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge
            per glòria i per delit.



Oh sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades

sa cabellera real.

Arbre mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...

Oh vida! oh noble sort!

Amunt ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les aniran per la ventada

com l'au dels temporals.

                                                                                    1875

8 APEL·LES MESTRES

Apel·les Mestres (Barcelona, 1854-1936) va ser un artista polifacètic dedicat al dibuix, poesia, autor de teatre, música, il·lustració gràfica, traducció, col·leccionista i amant de la jardineria. Visqué els canvis socials i urbanístics de la ciutat, mantenint sempre les arrels culturals de la terra. Impulsà les arts gràfiques a Catalunya, reivindicant la categoria artística de la figura poc considerada socialment del dibuixant. L'obra gràfica de Mestres és una referència obligada per conèixer els orígens del còmic espanyol. Com a escriptor va conrear diversos gèneres: poesia, teatre, prosa... que sovint fusionava i il·lustrava amb dibuixos propis. L'any 1908 va ser investit amb el títol de Mestre en Gai Saber, en guanyar tres premis extraordinaris dels Jocs Florals.

La nit és freda, silenciosa i clara;
tot dorm.La terra, el cel
reposen en un somni d'agonia,
lo somni de l'hivern.

Com altres nits, no canta, entre les heures
que escalen la paret,
l'aire en passar; avui ha emmudit l'aire,
i les heures també.

La lluna vigilant, la lluna sola,
parant-se enmig del cel,
me guaita fit a fit;i amb ses mirades,
serenes i esplendents,

-Has sofert molt, me diu, jo ho sé de sobra,
però jo sé igualment
que, encara que poguessis, no voldries
deixar d'haver sofert lo que has sofert.

                                                                                                                   (Cants íntims, 1889)

El paisatge agonitza després que el poeta ha perdut alguna cosa que estimava. I aquest sofriment no l'hauria pogut evitar, ja que és com un estigma: l'amor és també dolor. Lirisme pur, meditatiu, pessimista.

7 JACINT VERDAGUER

Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, 17 de maig del 1845 – Vallvidrera, 10 de juny del 1902) és un dels més grans poetes que han donat les lletres catalanes, i el màxim exponent de la Renaixença. El bisbe Josep Torras i Bages el va qualificar de Príncep dels poetes catalans. També es coneix en Jacint Verdaguer com a Mossèn Cinto Verdaguer, pel fet de ser sacerdot.

http://www.escriptors.cat/autors/verdaguerj/
http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/1345369
http://www.mallorcaweb.com/magteatre/poemes-solts/verdaguer.html


VORA LA MAR

Al cim d'un promontori que domina
     les ones de la mar,
quan l'astre rei cap a ponent declina
     me'n pujo a meditar.

Amb la claror d'aqueixa llàntia encesa
     contemplo mon no-res;
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa
     m'aixafa com un pes.

Eixes ones, mirall de les estrelles,
     me guarden tants records,
que em plau reveure tot sovint en elles
     mos somnis que són morts.

Aixequí tants castells en eixes ribes
     que m'ha aterrat lo vent,
amb ses torres i cúpules altives
     d'evori, d'or i argent:

poemes, ai!, que foren una estona
     joguina d'infantons,
petxines que un instant surten de l'ona
     per retornar al fons:
[...]
 ¿per què, per què, enganyosa poesia,
     m'ensenyes de fer mons?

Per què escriure més versos en l'arena?
     Platja del mar dels cels,
¿quan serà que en ta pàgina serena
     los escriuré amb estels?

          Caldetes, 10 de gener de 1883

6 FRANCESC FONTANELLA

Francesc Fontanella i Garraver, escriptor i sacerdot, va néixer a Barcelona el 1622 i va morir a Perpinyà entre el 1682 i el 1683.
Estudià dret i aconseguí el títol en Dret Civil i Canònic el 1641. Fins el 1652 va viure una vida noble a Barcelona i va començar a escriure poesia amorosa. Es va comprometre políticament i va redactar les seves dues obres dramàtiques: Tragicomèdia d'Amor, Firmesa i Porfia (estrenada cap al 1642) i Lo desengany(1651). Tots dos són textos al·legòrics, amb alguns elements pastorils. La seva poesia era més madura: va canviar el pseudònim afrancesat Gilet pel pastoril Fontano i va assolir la qualitat amb els sonets dedicats a la mort de la seva primera dona. Cal destacar A la mort de Nise.
El 1652, arran de la derrota de la Guerra dels Segadors, fugí a Perpinyà on va iniciar una vida totalment diferent: la mort de la seva segona dona va fer que ingressés a l'orde dominicà i esdevingués sacerdot. La seva poesia va canviar el tema amorós pel religiós i l'eufòria pel pessimisme.
El seu estil és típic del barroc europeu, i amb Vicenç Garcia i Josep Romaguera, és un dels poetes més importants de la Decadència o l'Edat Moderna a Catalunya.

              A LA MORT DE NISE
 
Oh, dures fletxes de mon fat rompudes,
rompudes per ferir més doloroses,
que, llevant-me les plomes amoroses,
deixau al cor les puntes més agudes!
 
Flames més eclipsades que vençudes,
aurores algun dia lluminoses,
ombres ja de ma vista tenebroses,
tenebroses, mortals, però volgudes.
 
Principi trist de penes inhumanes,
terme feliç de l’ànima afligida
que per alívio son dolor adora;


fletxes sereu i flames soberanes
si llevau a mon cor la trista vida
per donar a mos ulls eterna aurora. 

Plany, lament del poeta a la mort de l'estimada. Construït a base d'antítesis, tan apreciades al Barroc. L'amor i el dolor es barregen en el cor del poeta. Amb la mort, però, no s'extingeix l'amor, perquè resta l'empremta de la punta de les fletxes de l'amor. El poeta demana que pugui  morir també per retrobar-se amb l'amada en "aurores lluminoses".
Les fletxes i les flames són símbols amorosos; són les armes d'Apol·lo i d'Artemisa, o d'Eros.

5 FRANCESC VICENT GARDIA El rector de Vallfogona

Francesc Vicent Garcia i Torres, o simplement Vicent Garcia, conegut amb el sobrenom de Rector de Vallfogona (Tortosa, Baix Ebre, ca. 1578 o 1579 – Vallfogona de Riucorb, Conca de Barberà, 1623) fou un poeta i eclesiàstic català.
Vicent Garcia és el primer gran escriptor de la literatura catalana barroca. La seva obra, que abraça tots els gèneres –poesia, teatre, prosa–, va inaugurar una escola literària que, en general, va conservar la seva vigència fins ben entrat el segle XIX. La immensa fama que va adquirir es va mantenir inalterada –superant fins i tot la prohibició de les seves obres per la Inquisició (1782)– fins al triomf de la Renaixença. Llavors, la crítica el va presentar com el culpable de la castellanització literària i de la decadència de la literatura catalana, i va començar una etapa de descrèdit que tot just ara comença a ser superada.

A LA INCONSTÀNCIA DE LES DONES

Ab lo llarg temps, lo tigre més feroç
acostuma amansar sa gran bravesa,
i el toro brau se humilla ab tal mansesa
fins a portar un jou sobre del tos;

ab lo llarg temps, aprèn primors un gos,
i lo falcó de anar ab lleugeresa
sobre la caça, i dur-la quan fa presa,
es fan domèstics lo lleó i l'ós;

ab lo llarg temps, ab llengua cefallosa,
lo papagall paraules pronuncia,
lo elefant aprèn terme i criança.

Ab lo llarg temps, tota i qualsevol cosa
se alcança, i casi en tot venç la porfia;
sinó la dona, constant en sa mudança.

 

4 JOAN ROÍS DE CORELLA

 Fill d’una família de la petita noblesa, va néixer probablement a Gandia (1435-1497). Fou mestre en Teologia. Dels seus amors amb Isabel Martines de Vera nasqueren dos fills. Tres altres dames intervingueren en la vida de Roís de Corella. Mangingué relacions literàries amb els escriptors de l’aristocràcia valenciana de la segona meitat del XV, amb Bernat Fenollar i amb el príncep Carles de Viana.  Conreà la poesia i la prosa. 

LA BALADA DE LA GARSA I L’ESMERLA


Ab los peus verds, los ulls e celles negres,
penatge blanc, he vista una garsa,
sola, sens par, de les altres esparsa,
que del mirar mos ulls resten alegres;
i, al seu costat, estava una esmerla,
ab un tal gest, les plomes i lo llustre,
que no és al món poeta tan il.lustre,
que pogués dir les llaors de tal perla;
i, ab dolça veu, per art ben acordada,
cant e tenor, cantaven tal balada:
 
“Del mal que pas no en puc guarir,
si no em mirau
ab los ulls tals, que puga dir
que ja no us plau
que io per vós haja a morir.
Si muir per vós, llavors creureu
l’amor que us port,
e no es pot fer que no ploreu
la trista mort
d’aquell que ara no voleu;

que el mal que pas no em pot jaquir,
si no girau
los vostre ulls, que em vullen dir
que ja no us plau
que io per vós haja a morir”.

Les aus, precioses com un cor, canten una balada que té com a tema el morir d'amor. El poeta no pot guarir-se si l'amada no li demostra, amb els ulls, que l'estima. Si morís el poeta-amant, aquesta seria la prova definitiva del seu amor, ja que la mooria a la compassió. Si, doncs, ha de creure en el seu amor quan mori, per què no abans?

3 PERE TORROELLA

Pere Torroella, poeta i militar, va néixer al 1420 i va viure un temps a la cort navarresa del príncep Carles de Viana. També va viure a la cort napolitana del rei Alfons el Magnànim, i després sota les ordres de Joan II. Fou un escriptor d’una certa diversitat, tant en vers com en prosa i tant en català com en castellà. Cal assenyalar que és un dels primers poetes en català i l’autor del més antic sonet conegut en llengua catalana.

Pus no us desment ignorança l'entendre,
pus entenent percebeu coneixença,
pus coneixent veniu lo ver compendre,
pus comprenent sentiu ma benvolença;

que benvolent jamés prova defensa,
que defenent ofensa's vostr'honor,
que d'honrament no fos causa major,
que majorment guordeu vostra fallença.
 
Qual falliment bé de tants béns me nega?
Qual negament mostra tal fermetat?
Qual fermetat liga tant pietat?
 
Piadosament mos enuigs no desplega,
desplegament, per tants juís aprovat,
provablement mèrits d'amor replega.

2 AUSIÀS MARCH

Ausiàs March, (Beniarjó, Safor, 1397 - València, 3 de març del 1459) va ser un poeta i cavaller valencià medieval. Originari d'una família de la petita noblesa amb aficions poètiques. Va ser un dels poetes més importants del Segle d'Or valencià i, probablement, el més gran poeta valencià.

http://www.xtec.cat/ausias/

http://www.escriptors.cat/autors/marcha/

SÍ COM LO TAUR SE’N VA FUIT PEL DESERT...
 
Sí com lo taur se’n va fuit pel desert
quan és sobrat per son semblant qui el força,
ne torna mai fins ha cobrada força
per destruir aquell qui l’ha desert,
tot enaixí em cové llunyar de vós,
car vostre gest mon esforç ha confús:
no tornaré fins del tot haja fus
la gran paor qui em tol ser delitós.

AIXÍ COM CELL QUI ES VEU PROP DE LA MORT,...
 
Així com cell qui es veu prop de la mort,
corrent mal temps, perillant en la mar,
e veu lo lloc on se pot restaurar
e no hi ateny per sa malvada sort,
ne pren a me, qui vaig afanys passant
e veig a vós, bastant mos mals delir:
desesperat de mos desigs complir,
iré pel món vostre ergull recitant.

1 JORDI DE SANT JORDI

Jordi de Sant Jordi, poeta cortesà i militar, va néixer al Regne de València al voltant del 1399 i el 1400. Se'n desconeix la data de la mort, tot i que es presumeix que tingué lloc als voltants del mes de juny de 1424, perquè signà el seu testament el 12 de juny d'aquell any.
Va ser "un dels lírics més considerables de la literatura catalana anterior a Ausiàs March^" (amb els qui pren part en l'expedició naval a Sardenya i Còrsega l'any 1420, que partí dels Alfacs), que en contrast a ell, formaven part de famílies prestigioses. Tingué el càrrec palatí de cambrer reial i fruí de la protecció d'Alfons IV el Magnànim. Participà  al setge de Bonifacio i, sempre al costat del monarca, entrà a Nàpols, on es trobava el 30 de maig de 1423, quan fou ocupada per Francesc I Sforza, i fou fet presoner. A la captivitat escriví el poema Presoner, on explica les seves angoixes i el seu enyorament per la vida sumptuosa cortesana i la seva confiança en una prompte alliberació per part del rei.


http://www.escriptors.cat/autors/santjordij/pagina.php?id_sec=2976

         DESERT D'AMICS 

Desert d'amics, de béns e de senyor,

en estrany lloc i en estranya contrada,

lluny de tot bé, fart d'enuig e tristor,

ma voluntat e pensa caitivada,

me trob del tot en mal poder sotsmès,

no vei algú que de mé s'haja cura,

e soi guardats, enclòs, ferrats e pres,

de què en fau grat a ma trista ventura.

Eu hai vist temps que no em plasia res;

ara em content de ço que em fai tristura,

e los grillons lleugers ara preu més

que en lo passat la bella brodadura.

Fortuna vei que ha mostrat son voler

sus mé, volent que en tal punt vengut sia;

però no em cur, pus hai fait mon dever

amb tots los bons que em trob en companyia.

Tots aquests mals no em són res de sofrir

en esguard d'u qui al cor me destenta

e em fai tot jorn d'esperança partir:

com no vei res que ens avanç d'una espenta

en acunçar nostre deslliurament.