18 CARLES RIBA

Carles Riba i Bracons (Barcelona, 23 de setembre 1893 - 12 de juliol 1959) va ser un escriptor i poeta català. Autor dels dos llibres que formen Estances, Les elegies de Bierville, Salvatge Cor, Del joc i del foc, Esbós per a tres oratoris, i traductor de l'Odissea d'Homer, de les Vides Paral·leles de Plutarc, del teatre de Sòfocles i del teatre d'Eurípides.
Va estudiar Dret i Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, cosa que li va permetre adquirir una important formació hel·lenística. El 1916 es va casar amb Clementina Arderiu, a qui havia conegut en uns Jocs Florals. Va treballar de professor de literatura a l'Escola de Bibliotecàries.
Va viatjar a Alemanya, on va estudiar sota la direcció de Karl Vossler a Munic (1922). Va completar la formació clàssica amb viatges a Itàlia i Grècia durant la dècada del 1920.
Compromès amb el catalanisme i amb la II República Espanyola, es va veure obligat a exiliar-se a Montpeller (França) després de la victòria franquista que va acabar amb el govern legítim republicà el 1939. A la localitat de Roissy-en-Brie‎ va compondre un dels seus llibres més reconeguts, Les elegies de Bierville. Tant des de França com després d'haver tornat a Espanya el 1943, va continuar treballant en traduccions d'autors clàssics per a la Fundació Bernat Metge, organisme que va arribar a dirigir després de veure's obligat a allunyar-se de la vida pública a causa de les purgues a la Universitat.
Traductor de Konstantin Kavafis, Friedrich Hölderlin, Edgar Allan Poe, Rainer Maria Rilke i Franz Kafka, a més dels clàssics grecs i llatins.
La seva poesia estableix la voluntat de tractar l'amor com a element poètic, amb unes referències cultes que mostraven la seva amplíssima cultura clàssica i anglogermànica. 

ESTANCES
Llibre segon (1920-1928)


Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany
    i la seva pau no es mudava;
i qui d'uns ulls d'amor sotjant la gorga brava
    no hi ha vist terrejar l'engany.

I qui els seus dies l'un per la vàlua de l'altre
    estima, com les parts iguals
d'un tresor mesurat; i qui no va l'encalç
    del record que fuig per un altre.

Feliç és qui no mira enrera, on el passat,
    insaciable que és, ens lleva
fins l'esperança, casta penyora de la treva
    que la Mort havia atorgat.

Qui tampoc endavant el su desig no mena:
    que deixa els rems i, ajagut
dins la frèvola barca, de cara als núvols, mut,
    s'abandona a una aigua serena.     Uns wiegen lassen, wie
     Aus schwankem Kahne der See.
                      Hölderlin

17 CLEMENTINA ARDERIU

Clementina Arderiu i Voltas (Barcelona, 1889 - 1976) va ser una poetessa catalana. Va ser filla d'una família d'argenters, gran amant de la lectura i la música. Publicà el seu primer poema el 1911. El 1916 es casà amb el poeta Carles Riba que l'orientà en la seva vocació literària. Clementina prengué un clar compromís amb la Segona República Espanyola fet que la conduí a l'exili el 1939.
En els seus poemes s'hi pot trobar la influència de Josep Carner així com del seu marit Carles Riba. La seva, és una poesia molt treballada on dominen temes com la fe, l'amor, l'alegria, la condició femenina o la mort, entre altres. Es considera que els seus poemes tendeixen a una idealització de la vida quotidiana. Va ser creadora de goigs igual que Jacint Verdaguer o Joan Maragall entre altres.

          CANÇÓ
Si jo et tingués vespre i matí
     sempre en ma dansa,
si jo et sabés lligat a mi
     sense mudança,
¿fóra l'amor com ara és,
     tan dolça i fina?
Sense l'angúnia d'un després
     que l'enverina,
l'hora que fuig, tot i el renou,
     seria fada,
tal com la menja que no es cou
     especiada.
                                                      (Cant i paraules, 1973)

16 JOSEP CARNER 2

                   COM LES MADUIXES
Menja maduixes l'àvia d'abans de Sant Joan;
per més frescor, les vol collides d'un infant.
Per'xò la néta més petita, que és Pandara,
sabeu, la que s'encanta davant d'una claror
i va creixent tranquil·la i en 'admiració i a voltes,
cluca d'ulls, aixeca al cel la cara,
ella, que encar no diu paraules ben ardides
i que en barreja en una música els sentits,
cull ara les maduixes arrupides,
tintat de rosa el capciró dels dits.
Cada matí l'asseuen, a bell redós del vent,
al jaç de maduixeres.
I mira com belluga l'airet ombres lleugeres,
i el cossiró decanta abans que el pensament.
li plau la corretjola i aquell herbei tan fi,
i creu que el cel s'acaba darrera del jardí.
En va la maduixera 'son bé de Déu cobria;
en treure les maduixes del receret ombriu,
Pandara s 'enrojola, treballa, s'extasia:
si n'ha trobat més d'una, aixeca els ulls i riu.
Pandara sempre ha vist el cel asserenat;
ignora la gropada i el xiscle de les bruixes.
És fe i és vida d'ella la llum de bat a bat.
El món, en meravelles i jocs atrafegat,
és petit i vermell i fresc com les maduixes.
                                                                                         Els fruits saborosos, 1906

15 JOSEP CARNER

Josep Carner i Puig-Oriol (Pere de Maldar) (Barcelona, el 9 de febrer de 1884 - Brussel·les, el 4 de juny de 1970), fou un poeta, periodista, autor de teatre i traductor català. És també conegut com el príncep dels poetes catalans i el màxim representant de la poesia del Noucentisme.

                   CANÇÓ D'AMOR I AMISTAT

Qui tingués tanta ventura
que un amor aconseguís,
que tothora fos encís
i cap hora fos malura.
Qui tingués tanta ventura.

Car l'amor és una rosa
que el mal temps esfullarà.
No coneix el llarg durar:
nou, fa goig; lassat, fa nosa.
Car l'amor és una rosa.

Una mica d'amistat
fins a morir diu que dura.
Vés, amor, metzina impura;
vull la mel, vull el brossat
d'una mica d'amistat.

Amistat, l'amor m'occí:
tu, guareix-me les ferides.
I, qui sap, elles guarides,
bé hi hauria un amor fi
que em fes plànyer i penedir.

14 GUERAU DE LIOST

Guerau de Liost és el nom de ploma de Jaume Bofill i Mates (Olot, Garrotxa, 30 d'agost de 1878 — Barcelona, Barcelonès, 2 d'abril de 1933) fou escriptor, poeta noucentista i polític.


             AVETS I FAIGS
Gòtics semblant el faig, l'avet,
puja, segur, l'avet ombriu,
rígid de fulles, d'aire fred,
car és d'un gòtic primitiu.

Amb son fullatge trèmul, net,
ben altrament, el faig somriu,
més joguinós que massa dret,
car és d'un gòtic renadiu.

L'avet és gòtic com el faig.
Són les agulles del bagueny
on de la llum es trenca el raig.

Són les agulles sobiranes
que, en les altures de Montseny,
del vent concerten les campanes.

13 JOAN MARAGALL 3

LA GINESTA

La ginesta altra vegada,
la ginesta amb tanta olor,
és la meva enamorada
que ve al temps de la calor.
Per a fer-li una abraçada
he pujat dalt del serrat:
de la primera besada
m'ha deixat tot perfumat.

Feia un vent que enarborava,
feia un sol molt resplendent:
la ginesta es regirava
furiosa al sol rient.
Jo la prenc per la cintura:
la tisora va en renou
desflorant tanta hermosura
fins que el cor me n'ha dit prou.

Amb un vimet que creixia
innocent a vora seu
he lligat la dolça aimia
ben estreta en un pom breu.
Quan l'he tinguda lligada
m'he girat de cara al mar...
M'he girat al mar de cara,
que brillava com cristall;
he aixecat el pom enlaire
i he arrencat a córrer avall.

12 JOAN MARAGALL 2

Nodreix l’amor de pensaments i absència,
i així traurà meravellosa flor;
menysprea el pas de tota complacència
que no et vinga per via del dolor.
No esperis altre do que el de tes llàgrimes
ni vulles més consol que els teus sospirs:
la paraula millor la tens a l’ànima,
i el bes més dolç te’l daren els zefirs.
Mai seria l’aimada en sa presència
com és ara en la teva adoració.
Nodreix l’amor de pensaments i absència,
i així traurà meravellosa flor.
                                                                      1911

Joan Maragall parla d'un amor intel·lectual, fet de pensament i d'idees. Aquest amor és l'amor de l'ànima i per arribar-hi cal una iniciació quasi ascètica; no és fàcil, sinó que comporta dolor, llàgrimes i absència.